A classe de COED ens van proposar a principi de semestre la recitació d'un poema de memòria d'un o una autor/a en català o un poema amb llengua catalana.
Cadascú havia d'escollir un poema. El que vulguéssim, per poder memoritzar-lo i recitar-lo davant la classe al final de semestre.
Aquest exercici ens ajuda a saber com hem de parlar en públic: l'entonació, la dicció, el control dels nevis, el to de veu, la posisció del cos a l'hora de parlar, la mirada, les pauses...És per aixó que moltes i molts de nosaltres estàvem molt nervisos el dia de la recitació.
El poema que jo vaig escollir va ser " Perquè l'entonis amb compassiu amor" de Salvador Espriu del llibre "Final del laberint". El poema diu així:
 |
| http://www.salvadorespriu.com |
PERQUÈ L’ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR
Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil·la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.
Salvador Espriu, Final del laberint
A l'hora de recitar el poema vaig estar molt nerviosa, però igual que a tothom, un cop vas dient totes les paraules del poema amb l' ordre adequat i amb calma, els nervis van disminuint i la por al públic desapareix.
Reflexió personal.
Crec que aquest exercici ha servit a molta gent per poder treure's la por de parlar davant un públic exigent i amb gran quantitat d'individus.
Hem treballat la memorització i tots aquells aspectes que ja he anomenat anteriorment per fer una recitació del tot correcta.
Tot i que alguns i algunes hem pogut passar un mal moment, ha estat molt interessant la tria dels altres , amb les seves explicacions, l'entonació i èmfasi de cada persona, l'ambient format a l'aula i el recolzament de tots nosaltres a cadascuna de les persones que sortia a recitar el seu poema. Realment, han estat uns dies rics de paraules i d'aprenentatge.
Moltes gràcies
Cristina Carbonell
